El blog de 2SON2, el mejor sitio para encontrar pareja en internet

Moltes persones em pregunten si Internet és un bon mitjà per trobar parella. La meva contestació és que Internet és un excel.lent mitjà per trobar parella.

L’aparició d’una nova tecnologia sol tenir un patró comú: inicialment la utilitzen uns pocs i en passar el temps el seu ús es va estenent. Això va ocórrer amb l’aparició del telèfon mòbil. Al poc temps d’aparèixer molt poques persones l’utilitzaven. Els que ho feien eren considerats de vegades com uns esnobs. Avui dia el snob és la persona que no utilitza el mòbil.

Amb les Webs per trobar parella ha passat una cosa semblant. Quan fa uns anys van aparèixer les primeres Webs per trobar parella, els seus primers usuaris eren tractats com snobs o com “gent rara”. Era freqüent pensar que l’ús d’aquestes pàgines era per persones poc sociables. No obstant això, en l’actualitat queda clar que això no és així.

Només cal fer una ullada a la nostra pàgina per veure que els usuaris de 2SON2 representen la mitjana de la societat. Trobem a la web tot tipus de persones. Són usuaris tant persones amb doctorats com a persones que amb prou feines van acabar batxiller, persones amb un elevat nivell salarial i persones desocupades, gent separada o divorciada amb fills i gent que mai s’ha casat ni té fills. En resum, la gent que s’inscriu a 2SON2 és la mitjana de la societat.

Encara que el gran avantatge és que tots tenen alguna cosa en comú: TOTS busquen a una persona especial amb qui compartir la vida, en definitiva busquen l’amor.

És per això que ens considerem el punt de trobada per a gent que busca parella a Internet i animem als nostres usuaris a que segueixin perseguint el seu somni. Els demanem que simplemente considerin 2SON2 com un punt de trobada tan vàlid com qualsevol altre (el treball, la discoteca, el gimnàs …) per trobar parella.

Si encara et queda algun dubte anima’t i inscriu-te a 2SON2, estem segurs que t’agradarà.

Avui us presento un article molt interessant que parla sobre la química de l’amor. Estic segur que us agradarà.

Amb aquest article pretenc oferir en un to divertit i amè una visió fonamentalment química d’una cosa tan senzilla com meravellós que ens passa a tots alguna vegada a la vida: Enamorar!.

Els poetes ens han delectat cantant al més meravellós dels sentiments des de l’exterior i amb infinits matisos, però els químics també tenim coses a dir sobre això, potser menys seductores però no per això menys  importants.

Per què ens enamorem d’una determinada persona i no d’una altra? Innombrables investigacions psicològiques demostren el decisiu dels records infantils-conscients i inconscients. L’anomenada teoria de la correspondència pot resumir-se en la frase: ”cadascú busca la parella que creu merèixer”.

Sembla que abans que una persona es fixi en una altra ja ha construït un mapa mental, un motlle complet de circuits cerebrals que determinen el que li farà enamorar-se d’una persona i no d’una altra. El sexòleg John Money considera que els nens desenvolupen aquests mapes entre els 5 i 8 anys d’edat com a resultat d’associacions amb membres de la família, amb amics, amb experiències i fets fortuïts. Així doncs abans que el veritable amor truqui a la nostra porta el subjecte ja ha elaborat els trets essencials de la persona ideal a qui estimar.

La química de l’amor és una expressió encertada. En la cascada de reaccions emocionals hi ha electricitat (descàrregues neuronals) i hi ha química (hormones i altres substàncies que participen). Elles són les que fan que una passió amorosa descontroli la nostra vida i elles són les que expliquen bona part dels signes de l’enamorament.

Quan trobem la persona desitjada es dispara el senyal d’alarma, el nostre organisme entra llavors en ebullició. A través del sistema nerviós l’hipotàlem envia missatges a les diferents glàndules del cos ordenant a les glàndules suprarenals que augmentin immediatament la producció d’adrenalina inoradrenalina (neurotransmissors que comuniquen entre si a les cèl·lules nervioses).

Els seus efectes es fan notar a l’instant:

• El cor batega més de pressa (130 pulsacions per minut).
• La pressió arterial sistòlica (el que coneixem com a màxima) puja.
• S’alliberen greixos i sucres per a augmentar la capacitat muscular.
• Es generen més glòbuls vermells a fi de millorar el transport d’oxigen pel corrent sanguini.

Hi ha dues coses que l’home no pot amagar: que està borratxo ique està enamorat

Antífanes -388-311 a. C. -, comediògraf grec

Els símptomes del enamorament que moltes persones hem percebut alguna vegada, si hem estat afortunats, són el resultat de complexes reaccions químiques de l’organisme que ens fan a tots sentir aproximadament el mateix, encara que al nostre amor ho sentim com únic en el món.

Aquest estat de “imbecil · litat transitòria“, en paraules d’Ortega i Gasset, no es pot mantener bioquímicament per molt temps.

No hi ha dubte: l’amor és una malaltia. Té el seu propi rosari de pensaments obsessius i el seu propi àmbit d’acció. Si en la cirrosi és el fetge, els patiments i gaudis de l’amor s’amaguen,irònicament, en aquesta ingent teranyina de nusos i filaments que anomenem sistema nerviós autònom. En aquest sistema, tot és impuls i onatge químic. Aquí s’assenten la por, l’orgull, la gelosia, l’ardor i, per descomptat, l’enamorament. A través de nervis microscòpics, els impulsos es transmeten a tots els capil·lars, fol·licles pilosos i glàndules sudorípares del cos. El suau múscul intestinal, les glàndules lacrimals, la bufeta i els genitals, l’organisme sencer està sotmès al bombardeig que part d’aquest  arc vibrant de nusos i cordes. Les ordres es succeeixen a velocitats de vertigen: constricció!, ¡Dilatació!, ¡Secreció!, ¡Erecció! Tot és urgent, efervescent, impel·lent …Aquí no mana l’intel·lecte ni la força de voluntat. És el regne del sento-després-existeixo, de la carn, les atraccions i repulsions primàries …, el territori on la raó és una intrusa.

Fa tot just 13 anys que es va plantejar l’estudi de l’amor com un procés bioquímic que s’inicia en l’escorça cerebral, passa a les neurones i d’allà al sistema endocrí, donant lloc a despostes fisiològiques intenses.

El veritable enamorament sembla que sobrevé quan es produeix en el cervell la FENILETILAMINA, compost orgànic de la família de les amfetamines.

En inundar el cervell d’aquesta substància, aquest respon mitjançant la secreció de dopamina (neurotransmissor responsable dels mecanismes de reforç del cervell, és a dir, de la capacitat de desitjar alguna cosa i de repetir un comportament que proporciona plaer), norepinefrina i oxitocina(a més d’estimular les contraccions uterines per al part i fer brollar la llet, sembla més un missatger químic del desig sexual),i comença el treball dels neurotransmissors que donen lloc als arravataments sentimentals, en síntesi: s’està enamorat. Aquests compostos combinats fan que els enamorats puguin romandre hores fent l’amor i nits senceres conversant, sense sensació alguna de cansament o son.

L’afer de la feniletilamina amb l’amor es va iniciar amb la teoriaproposada pels metges Donald F. Klein i Michael Lebowitz de l’Institut Psiquiàtric de Nova York, que van suggerir que el cervell d’una persona enamorada contenia grans quantitats defeniletilamina i que seria la responsable de les sensacions i modificacions fisiològiques que experimentem quan estem enamorats.

Van sospitar de la seva existència mentre realitzaven un estudi amb pacients afligits ”de mal d’amor”, una depressió psíquica causada per una desil·lusió amorosa. Els va cridar l’atenció la compulsiva tendència d’aquestes persones a devorar grans quantitats de xocolata, un aliment especialment ric enfeniletilamina per la qual cosa van deduir que la seva addicció havia de ser una espècie d’automedicació per combatre la síndrome d’abstinència causat per la falta d’aquesta substància. Segons la seva hipòtesi el, per ells anomenat, centre de plaer del cervell comença a produir feniletilamina a gran escala i així és com perdem el cap, veiem el món de color de rosa i enssentim surant.

És a dir LES AMFETAMINES NATURALS ET POSEN A CENT.

El 50% de les dones entrevistades per al llibre Per què necessiten les dones de la xocolata va confessar que triaria la xocolata abans que el sexe. N’hi ha que a la xocolata en diuen EL PROZAC VEGETAL.

En una de les aventures de Charlie Brown es pot llegir ”una bona manera d’oblidar una història d’amor és menjar-se un bon púding de xocolata“.

La seva activitat perdura de 2 a 3 anys, fins i tot de vegades més, però al final l’atracció bioquímica decau. La fase d’atracció no dura per sempre. La parella, llavors, es troba davant una dicotomia: separar-se o habituar-se a manifestacions més tèbies d’amor-companyonia, afecte i tolerància-.  Dues cites molt interessants són:

L’amor és com la salsa maionesa: quan es talla, cal llençar-lo i començar un altre nou.
Enrique Jardiel Poncela.

L’amor és com Don Quixot: quan recobra el judici és per morir.
Jacinto Benavente

Amb el temps l’organisme es va fent resistent als efectes d’aquestes substàncies i tota la bogeria de la passió s’esvaeix gradualment, la fase d’atracció no dura per sempre i comença llavors una segona fase que podem denominar de pertinença donant pas a un amor més assossegat. Es tracta d’un sentiment de seguretat, comoditat i pau. Aquest estat està associat a una altra DUTXA QUÍMICA. En aquest cas són les endorfines -compostos químics naturals d’estructura similar a la de la morfina i altres opiacis- els que confereixen la sensació comuna de seguretat començant una nova etapa, la de la inclinació. Per això es pateix tant al perdre al ser volgut, deixem de rebre la dosi diària de narcòtics.

Per conservar la parella és necessari buscar mecanismes socioculturals (grata convivència, costum, interessos mutus,etc.), Hem de lluitar perquè el procés deixi de ser només químic. Si no s’han establert lligams d’interessos comuns i empatia, la parella, després de la baixada de FEA, es sentirà cada vegada menys enamorada i per aquí arribarà la insatisfacció, la frustració, separació i fins i tot l’odi.
Sembla que tenen major poder estimulant els sentiments i les emocions que les simples substàncies per si mateixes, aquells sí que poden activar l’alquímia i no al sentit contrari.

Un estudi alemany ha analitzat les conseqüències del petó matutí, aquest que es donen els cònjuges en acomiadar quan esvan a treballar. Els homes que besen les seves dones al matí perden menys dies de treball per malaltia, tenen menys accidents de trànsit, guanyen d’un 20% a un 30% més i viuen uns ¡cinc anys més! Per Arthur Sazbo, un dels científics autors de l’estudi, l’explicació és senzilla: ”Els que surten de casa donant un petó comencen el dia amb una actitud més positiva”.

És cert, no podem negar-ho, és un fet científic que hi ha una química interna que es relaciona amb les nostres emocions i sentiments, amb el nostre comportament, ja que fins al més sublim està connectat a la producció d’alguna hormona.

No hi ha una causa i un efecte en la conducta sexual, sinó esdeveniments físics, químics, psíquics, fectius i comunicacionals que es connecten d’alguna manera, que interactuen i s’afecten els uns als altres.

Hi ha, sí, una alquímia sexual, però es relaciona íntimament amb els significats que li donem als estímuls, i aquests amb el poder que els ha concedit una cultura que, al seu torn, seran interpretats per cada un que els viu d’acord amb seus recursos personals i la seva història. Esperem que aquests estudis en un futur ens condueixin a descobrir aplicacions farmacològiques per a alleujar les penes d’amor.

Espero que un cop llegit aquest article no li digueu a la vostra parella després de fer l’amor: “he tingut una sensació summament agradable producte de l’augment de testosterona i la disminució consegüent de serotonina”, entre altres coses perquè us escanyaria.

Per acabar altres interessants cites:

Diuen que l’home no és home mentre no sent el seu nom de llavis d’una dona.
Antonio Machado

L’amor és cec, el matrimoni li torna la vista.

Escrit per Francisco Muñoz de la Peña Castrillo

Totes les àrees de la nostra vida es veuen afectades pel desenvolupament: les telecomunicacions, els hàbits d’alimentació, aparició de noves malalties, la cultura i, per descomptat, les relacions de parelles. Fins fa poc temps els matrimonis es juraven amor etern a l’altar, per bé i per mal. Avui en dia els canvis afecten tant els termes com als continguts de les relacions de parella. Ja s’utilitza amb més freqüència el terme “parella”, que es refereix tant als casats per l’església com als casats pel civil, a les parelles homosexuals, a les parelles que conviuen sense més contracte que el verbal i a les quals ni tan sols conviuen sota el mateix sostre. D’altra banda l’amor ha perdut el carisma de ser “etern” per ser, en molts casos un estat passatger i cíclic, amb una durada variable. Amb molta freqüència les persones s’enamoren, s’estimen i passat un temps es desenamoren, se separen i el cicle torna a començar quan es coneix a una altra persona de la qual un es torna a enamorar. Són moltes les vegades que el que en un principi semblava idíl·lic i infinit, passat un temps s’acaba. Tot sembla ben senzill, sobretot si pensem que en una gran part està influenciat per les substàncies que es secreten en el nostre cervell i que quan aquestes van disminuint, també es produeix una disminució de l’amor per l’altra persona. El problema sembla estar en què el desamor no arriba moltes vegades als dos membres de la parella al mateix temps. Gairebé sempre n’hi ha un que pren la decisió de separar-se, pel motiu que sigui, i en molts casos l’altre viu la ruptura d’una manera molt més dolorosa, agonitzant i fins obsessiva. Els símptomes poden ser tan intensos que arribin a ser episodis de depressió, amb plors i tristesa extrems, desesperació, apatia, ansietat i angoixa, alteracions del son, de la gana, etc. En canvi hi ha força gent que reacciona de forma racional davant la ruptura. Ho passen malament al principi, però com són capaços de pensar en positiu (tenir la possibilitat de refer la seva vida, tornar a reprendre hàbits oblidats, fer esport, trucar a antigues amistats que havia abandonat, etc.) I encara que passen per un mal moment , en les seves ments està “la vida segueix”.

Molts viuen la ruptura de forma irracional, com si el món s’acabés, com si després d’aquesta persona estimada, s’hagués acabat tot el que s’havia de viure, fins i tot hi ha gent que arriba a suïcidar i matar la seva parella per haver-los deixat. Ens adonem de l’absurd d’aquestes reaccions?, Tan poc ens valorem com per perdre la vida per una altra persona o cometre un assassinat? L’emoció dominant en aquests moments és tan intensa que pensem que res pot aturar, que és l’única veritat que existeix i que si estem sentint aquesta tristesa és perquè està plenament justificada i per tant no hi ha manera de canviar-la. La forma d’avaluar, d’interpretar  i de plantejar la ruptura, juntament amb els recursos de què disposem, seran la clau per  lluitar i seguir endavant dignament. No podem obligar a estar al nostre costat a una persona que no ens estima, ni podem obligar a algú a que ens vulgui, però si podem obligar-nos a nosaltres mateixos a estimar-nos més, a estar pendents del nostre benestar, de la Nostra felicitat. Això no ho aconseguirem fins que no deixem de centrar-nos  en el miserables que ens sentim per l’abandonament de la parella. La vida segueix després d’aquest home o d’aquesta dona.

Estratègies d’afrontament per al desamor:

1. CONTROLAR LA NOSTRA MANERA DE PENSAR SOBRE LA SITUACIÓ: realment no és la ruptura el que no ens deixa viure, sinó que és el resultat de l’avaluació que fem d’ella el que ens produeix uns sentiments de pena insuportables. Per a certes persones el resultat de la seva anàlisi és que la situació és catastròfica, que ja no té sentit i que no sortirà del forat negre. Certament això no és real, està motivat per les seves característiques personals de pensament, pel seu estil d’afrontar les coses negatives. Però si creu que realment la situació és així, segurament passarà així. Sortir endavant o no, depèn de tu, si tu no et salves, ningú ho farà per tu. El que pensem, el que fem i el que sentim s’influeixen mútuament. Pots canviar alguna de les tres coses i les altres dues es veuran influïdes. Pensa que momentàniament has de passar una mala ratxa, que serà passatgera i que d’aquí a un temps t’emocionaràs amb una altra persona, que estaràs gaudint d’amics, hobbies i de la teva pròpia solitud i intimitat.
2. LES EMOCIONS SÓN UN MOTOR. Cal que aprenguis a tolerar la frustració i les altres emocions negatives, d’elles s’aprèn i amb elles es madura. Pensa que desapareixeran, però que durant dies la seva intensitat i varietat canviarà perquè es tracta d’un procés de dol per la persona perduda. Quan creguis que són insuportables, pensa que són com una onada que puja i sempre baixa. Són un senyal d’avís, has d’escoltar-les per poder entendre-les. Si estàs en contacte amb el que signifiquen, sabràs que quan creus que et diuen que ets una persona sense cap valor, realment el que estan fent és intentar que busquis tu quins són els teus valors, perquè els treguis a la llum al teu cap, encara que creguis que no ets capaç. L’impossible només és qüestió de molt esforç i de paciència. És bo alleujar aquests sentiments a través de l’exercici físic i expressant per escrit o a través de pintura, etc., Però no de cara a que l’altra persona sàpiga com ets, sinó perquè el teu entenguis millor com estàs.
3. PARLA I ESCOLTA. Parla del que et passa amb amics, és important, però fes-ho si pots amb diversos per no torpedinar sempre al mateix, també conta’ls altres coses de la teva vida, pregunta’ls per ells i no facis realitat les teves converses i les estones amb els amics i familiars en un monotema: “el teu ex”. No parlis contínuament del teu problema, salti una mica d’ell. No ets l’única persona amb problemes, ni el teu problema és el més greu, només et donaràs compte si escoltes, si no ho fas pensaràs que els altres són tremendament feliços mentre que tu ets la persona més desgraciada del planeta.
4. ACTUA TAMBÉ SOBRE EL TEU COMPORTAMENT. Atreveix-te a conèixer a gent nova, visita ambients  que sempre t’hagués agradat freqüentar però per als que mai has tingut temps: apunta’t a un curs, assisteix a classes de pintura, idiomes, gastronomia, tast de vins, realitza exercici físic de forma regular apuntant-te a un gimnàs o club, surt a passejar, xateja, etc. Com més atapeïda i variada sigui la teva agenda més fàcil ho tens per obtenir aquest gaudi de les coses que a priori creus que no és possible sentir. No esperis a estar bé per fer coses, has de fer coses per poder arribar a estar bé.
5. CUIDA’T I CUIDA’T. Cuida el teu aspecte, alimentació, la teva higiene, la teva salut. Dedica’t més temps a això i menys a pensar. Sobretot al principi dóna’t els capritxos que et facin sentir millor i que habitualment no et concedeixes.
6. ENVOLTA’T DE LA GENT QUE ET VOL. El suport social és importantíssim en aquestes circumstàncies. No caiguis en el parany de buscar la solitud constantment. Al estar sol tindràs més ganes de cridar desesperadament a la persona que encara estimes i així no aconseguiràs distreure’t del passat i tot els progressos realitzats per trobar bé s’hauran convertit en esforços en va.
7. NO ET RECREÏS EN EL PASSAT. De vegades podem tornar-nos bojos si intentem donar una explicació al rebuig que estem patint. No importa i al que podries haver fet, el que havies de haver evitat, etc. Tot això et serveix només com a experiència de cara al futur, per aprendre del passat, que no es pot canviar i que mai sabràs si podria haver succeït d’una altra manera. Les coses han ocorregut així i encara que t’haguessis comportat d’una altra manera, tot segurament hagués estat igual, perquè no podem controlar les coses de dues persones. Si estàs penedit d’alguna cosa és millor buscar el teu propi perdó que el seguir intentant que et perdoni l’altre. Si ja no t’estima, tant és que facis molts mèrits per demostrar el que vals, senzillament no l’atrauen, perquè ja no et vol. Guarda aquests mèrits per a la persona que pugui valorar-los i malbarata la teva energia en altres activitats.
8. NO SUPLIQUIS NI ATABALIS a la persona que decideix trencar, bastant difícil ha de ser per a ell o ella prendre la decisió. Deixa’l en pau, igual un temps de separació, sense aclaparaments ni pressions pot ser el més útil perquè es doni compte de com és la seva vida sense tu. Ja no t’estima, la pressió, culpabilització o la pena només li van a predisposar en contra teva. Tampoc sembla bona idea de cara a superar una ruptura pensar que “podem ser amics”. Si això és possible, ja arribarà solet quan estigui madur, de moment la distància és el més sa en la majoria dels casos.

Si estàs en una situació d’aquest tipus, planteja’t fermament tirar endavant, pots fer-ho, és qüestió d’obstinar-te en això i de buscar els suports necessaris.
(Article escrit per Patricia Ramírez per El Ideal de Granada)

Hola a tots.

Després de gairebé 2 anys de marxes a Internet hem decidit crear el nostre bloc.
Com sabeu l’objectiu de 2SON2 és ser el punt de trobada per a la gent que busca parella a Internet. La nostra missió és ajudar-vos a trobar aquesta persona especial.
Amb aquest bloc pretenem 2 coses:

1. Mantenir-vos informats del camí que seguirà 2SON2: millores que pensem introduir a la Web, esdeveniments que organitzarem,etc.

2. Publicar articles que siguin interessants per a totes les persones que no tenen parella. Per a això comptarem amb la inestimablecol · laboració de Patricia Ramírez, reconeguda Psicòloga a nivell nacional.

Per descomptat estem oberts a totes les vostres suggeriments. Si algú de vosaltres té especial interès en que parlem sobre alguntema en particular, feu-nos saber bé amb un comentari al bloc o bé mitjançant l’apartat Contacta’ns de 2SON2.
Una salutació a tots i espero que els nostres articles siguin del vostre gust.

I recordeu, sigueu feliços.

Miquel Àngel Seguí.
Director general de 2SON2